Cercant l'essència de l'afecte
Després d'un llarg període de restriccions per causa del COVID 19, la temporada 2021 de caricatures a La Rambla de Barcelona, tot i haver començat amb dos mesos de retard, aquest cop ho feia amb millors condicions per a la recerca, la qual cosa desembocaria en una tècnica molt més versàtil per a l'expressió gràfica d'un extens catàleg d'emocions.
La principal diferència respecte d'anys anteriors consistia en el fet que molts dibuixants de la fira havien deixat d'anar a treballar, de tal manera que els que quedàvem ens podiem distribuir deixant més espai de separació entre nosaltres, la qual cosa ens alliberava d'una permanent competició pels clients i ens permetia girar el focus d'atenció sobre la nostra pròpia obra a l'hora de millorar, en comptes de fer-ho sobre la cua de públic que s'amuntegava davant la parada del veí que fins aleshores havíem tingut a tocar.
Tot just a l'inici de la temporada havia començat a notar com els meus dibuixos també em demanaven més espai. Aquesta sensació no la tenia amb les caricatures individuals, sinó que succeïa en tractar de fer encaixar a dues persones juntes en el mateix format DIN A3 que havia estat fent servir els darrers anys. Els meus personatges dificilment podien gesticular amb uns braços que havia de dibuixar extremadament petits per encabir-los, i l'avorriment d'haver de repetir les mateixes fórmules expressives em feia preveure un estiu molt poc engrescador.
La casualitat va fer que conservés a la carpeta uns quants papers de mida més gran que havia deixat sense tallar un any i mig abans, preveient que tal vegada m'anirien bé per als dibuixos de grups de tres o més persones. Però el cas és que, agobiat com estava pel constrenyiment de les meves caricatures, vaig començar a fer servir aquests papers per a les parelles, la qual cosa em va proporcionar un seguit de sensacions que no havia experimentat abans amb tanta intensitat.
Tal vegada l'efecte més evident era que entre els dos personatges començava a percebre's una major sensació de profunditat. El color del fons corria per entre les figures com una tènue boira i aquella composició bidimensional de dos caps organitzats sobre la superfície en sentit diagonal ascendent, ara es tornava un camí serpentejant que, partint del primer terme, conduïa l'observador cap a l'interior de l'escena.
La disponibilitat de més espai feia que els meus personatges poguessin obrir els braços amb més llibertat, eixamplar el pit i omplir els pulmons d'aire, tot mostrant més capacitat toràcica i més musculatura... Els gestos esdevenien més diversos, naturals i sovint podia incorporar-hi la cintura, la qual cosa m'exigia més atenció en la posició de les espatlles. No obstant això, calia desfer-me dels vells vicis, havia d'abandonar les fórmules apreses i havia de començar a conceptualitzar els meus dibuixos amb els cossos més grans i més versàtils.
Aquest nou estil de caricatura m'havia de permetre esculpir millor els cossos femenins, per a poder expressar més sensualitat, i donar més consistència als masculins, per no haver de recórrer a la consabuda anècdota del cap gros amb les extremitats petites, i així poder tenir més joc a l'hora de fer servir les pròpies complexions dels meus clients per a recrear la seva personalitat.
Un cop desplegades totes aquestes noves possibilitats només calia esperar que fos el públic qui imaginés com treure'n tot el profit...
I jo només tenia que seguir entregat a l'evolució del meu estil...
